ESQUITXOS PER A UNA ANTOLOGIA

Josep Lluís Blázquez     

Periodista i escriptor

 

 

“M’encanta el cos femení. Les seves formes són d’una bellesa inigualable”.

  

Qualsevol home que senti atracció per la dona podria estar d’acord amb aquestes paraules. Bé és cert que la historia de la pintura, composada majoritàriament per pintors del sexe masculí, ha convertit el cos de la dona en un tema d’obligada referència. Però quan Josep Lloveras em pronunciava la paraula inigualable, els ulls li brillaven d’una forma molt especial. De fet, el vuitanta per cent de la seva obra en els darrers anys es composa d’estudis sobre el cos femení. I són estudis que ataquen el tema des els més inversemblants punts de vista. Des dels academicismes vuitcentistes fins les no menys acadèmiques reconstruccions del segle vint. Des dels mosaics romànics fins les lluminositats Rembrandtianes. Des de les ratlles d’Altamira fins als més expressius rostres de l’espiritualitat borgonya.

 

....I tants altres punts de referència que podríem anar llistant. Lloveras afronta sempre l’obra d’art amb l’emoció el nadó que comença a descobrir el món. L’experiència li confereix el domini de la tèctica, però l’experiència no ha aconseguit mai fer-lo caure a l’avorriment. Desprès de vuitanta anys de vida,   Lloveras ha aconseguit preservar intacte dins seu l’arravatament que provoquen els nous descobriments, l’emoció d’una nova joguina entre les mans per experimentar i donar vida a nous móns. Potser sigui aquesta l’expressió més adequada: donar vida. Encara que sembli un tòpic, doncs què és l’obra d’art sinó la facultat de donar vida a una creació dels homes. I no és només al nu femení on Lloveras exerceix aquesta recerca de vida. Els cavalls en estat salvatge, les figures, estan sempre posseïts d’una energia pròpia. L’aire no és mai aire i res més que aire als quadres de Lloveras.

 

En trobar-se un dia contemplant i admirant una obra de Rembrandt, Lloveras va quedar tan immers a la intensa vitalitat que irradien els personatges de l’escena que, en retirar la mirada del quadre i dirigir novament la seva atenció cap a les desenes de persones que l’envoltaven al museu, li va semblar trobar-se enmig de cadàvers de carns envaïdes i sense energia. Li va costar una bona estona refer-se i prendre consistència que es trobava sense cap mena de dubte envoltat de persones vives i perfectament normals. I això és que li continua passant encara avui dia: Quan Lloveras finalitza una nu i dirigeix novament la mirada cap a la model, li sembla que aquesta haesdevingut cadàver i que la vida només existeix a la tela.

 

Però la llum que empara Lloveras per arribar a aquesta vida no té els mateixos fonaments que la llum daurada de Rembrandt. Més aviat podríem dir que no hi té gaire res que veure. Els jocs cromàtics que utilitza Lloveras no són sempre els mateixos, han evolucionat amb l’obra, però si tenen algunes constants que li són ben pròpies: l’èmfasi en els tons morats i el seu contrast amb els violats, és a dir, una constant lluita entre els colors blau i vermell, que s’esforcen en predominar l’un sobre l’altre. Sovint, l’escena s’ens apareix embolcallada d’una fosforescència blava que accentua el poder dels tons morats sobre la carn dels cossos, com si estiguéssim veient el món a través d’un vidre blau. En d’altres ocasions és el color blanc que pren la paraula. Però llavors és un blanc, blanc. Res de daurat. La llum de l’esperit és blanca.  No pas daurada.

 

El blanc ha estar fonamental als darrers deu anys de treball de Lloveras. Bona part de la seva obra és el producte de la coneixença i el contacte amb  l’ànima de la vetlladora gironina María Gay, tot coincidint amb el seu procés de beatificació a Roma durant la dècada de 1990. D’aquesta coneixença ha sorgit una extensa sèrie de més de cent obres i estudis dels més diversos formats i tècniques, sense oblidar els treballs escultòrics. Pel que fa estrictament a la pintura, el blanc ha estar definitivament el substitut de les lloms blaves.

 

Però bé,.... no es ara el moment de presentar una anàlisi detallada de les tècniques de Lloveras sobre el color. I ni tan sols es tracta de parlar de Lloveras com a pintor. Perquè encara que sigui com a pintor que el coneixem, Lloveras és molt més que un pintor, un escultor o un excel·lent dibuixant (que també ho és). Es un traçut, que tot ho remena al servei el seu art. Al servei de la seva facultat de donar vida a les coses que fan els homes. Lloveras sempre està disposat a experimentar amb un material nou, una forma, unes pedres, un tros de rajola, una textura o un retall escadusser de cartolina.

 

 

 

caraculo